Deu de juliol de 2010. Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent que ens han fet sortir al carrer, un cop més, per a tornar a defensar els mínims drets democràtics. Com deia la pancarta, feta a mà, d’uns venerables avis asseguts a un banc dels jardinets del Passeig de Gràcia: “Hi érem el 36, hi som ara”, alguns hi érem el 77 i hi som ara. Altres, més joves, no hi eren però hi són ara.

En democràcia, la màxima sobirania l’ostenta el poble, per tant: nosaltres decidim!, però ai las, en aquest país nostre, un cop els representants escollits a les urnes legislen, acaten la subordinació estatal i sotmeten la llei aprovada al senat i al congrés estatal, la llei es retoca, la caverna espanyola comença a bramar, ja que allò que no han guanyat a les urnes ho volen guanyar amb proclames contra el nostre país (els és rendible per esgarrapar vots, que no aconsegueixen altrament) i un cop la llei ja està esquinçada, com es fa a les democràcies reals, se sotmet a les urnes. Catalunya que creu, ingènuament, que viu en un Estat de dret, vota i referenda la llei. Però aquesta gent no creu en les urnes i menys quan es tracta de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que volen de tercera, anorreats. I com en els contes de terror ferotge, la fera, que no mana perquè les urnes no li han donat els vots per a fer-ho, agafa la llei que ha votat la gent i la recorre davant una mena de tribunal, en el qual la majoria dels seus membres no han renovat mandat, estan caducats i són com una mena de santa inquisició al servei d’un concepte estret i miop de la democràcia. I aquests personatges, gosen, menystenint qualsevol dret democràtic, passar-se quatre anys, cobrant del poble, fent interpretacions que els serveixin a uns quants. I dicten sentència i ens diuen que s’ha acabat el bròquil , que a partir d’ara les urnes no serveixen, que deu sinistres inquisidors poden decidir que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no tenim drets, que tant se val el que votem. Volen que paguem més que altres territoris estatals i que la nostra gent visqui pitjor, que deixem de tocar el que no sona amb la llengua i la nació, que la justícia només són ells, que tinguem clar que som un país ocupat i que si ens havíem cregut això de les urnes, Espanya no. I ens donen la sentència franquista per excel·lència: “una grande i libre”...I, ara, què? Doncs un milió i mig de persones, de totes les edats, tendències i creences, vingudes d’arreu de la nació, la nostra,  vam aplegar-nos per dir-los que tornem a alçar-nos com vam fer en plena dictadura per defensar la democràcia en la que ells no creuen i a la que ells no volen. I que hi som, perquè som una nació i nosaltres decidim.

Àngels Coté